El Sol i la Lluna

Aquest conte ens el va explicar el senyor Napoleón Guerrero, pare de la nostra companya  Xochilt.

Fa molt de temps a Centroamèrica, a l’epoca dels antics maies hi havien un nen i una nena que vivien amb els seus avis. Un dia, la seva àvia els va dir que anessin a avisar al seu avi per que vingués a dinar.

Els nens hi van anar, però l’avi no havia acabat de cuidar l’hort i els va demanar que l’ajudessin per acabar més ràpid. Els nens s’hi van posar de mala gana i sense voler l’hi van donar un cop amb l’aixada I el van matar.

Quan es van adonar del que havien fet, van amagar l’avi en un rusc d’abelles que hi havia a prop. Així no el trobarien, i si el trobessin no el reconeixerien per les picades.

Poc després els nens van començar a fer-se el dinar, I quan l’olla ja bullia en va sortir una veu que deia: Vostès han matat al seu avi, vostès han matat al seu avi…

Espantats, van fugir corrents.

Mentrestant, a casa, l’àvia estranyada perquè no tornaven va decidir anar al camp i va sentir la veu que sortia de l’olla, va decidir seguir les petjades i va trobar una panotxa de panís i li preguntà si els havia vist. I la panotxa va respondre que no molt fluixet. L’àvia li preguntà perquè parlava així i ella li respongué que li feien mal els queixals.

L’àvia va sospitar i va fer veure que se n’anava perquè les petjades arribaven fins a la casa de la panotxa. Quan els nens s’adonaren que l‘àvia els seguia van fugir corrents.

Sempre anaven el nen al davant i la nena al darrera. El nen tenia por que la nena el retardés i quan van creuar el riu, amb la sabata li va empastifar la cara perquè no el pogués seguir.

I d’un bot va anar a parar al cel i es va convertir en el sol. La nena també va saltar i es va transformar en la lluna. Diuen que la lluna brilla menys a causa del fang.

Adaptació: Blai Bernadó